dilluns, 30 de maig del 2011

LA CARPA CENTRAL

Just estava a punt de recriminar a alguns blocaires amics la seva recent manca de producció. Però aquest últim cap de setmana sembla haver-los despertat. Al contrari que a mi. He passat un cap de setmana massa intens. Un té uns anys, ja. Tal com s'esperava, el partit de dissabte, sense ser un mer tràmit, va discórrer per aquests camins de la lògica que tant ens agrada de tant en tant. Aquest lloc segur. Objectivament parlant. Guanya qui és superior, de vegades ho diuen les estadístiques, de vegades un, per si mateix, s'ho creu, de vegades algú molt convincent fa que ho creguis amb vehemència. L'objectivitat hauria de ser el més avorrit del món, no obstant. Doncs es basa, com si es tractés d'una mera anàlisi química, de mostrar la realitat. Un senyor es cau d'una escala i es mata pel cop. Ja està, no hi ha dubte. Què li va fer pujar aquí, què va causar que es caigués i per què una caiguda de tan escassa altura comporta tan tràgiques circumstàncies, i què hi ha darrere de cada un d'aquests fets. Va caure perquè havia de guanyar-se la vida pintant, ja que havia perdut un altre treball per al qual estava millor preparat. No va prendre les precaucions per desconeixement. Comencem l'anàlisi aquí i on podem acabar.
I dic tot això perquè el Barça tingui al seu 4 ª Champions??. Bé, ningú va dir que això seria senzill i sense problemes. Podria enviar a qui m'ho plantegi a un altre lloc a per objectivitat, però ara m'adono que no és tan fàcil trobar-lo. Pot ser que en realitat no existeixi i sigui només una altra utopia. Al munt de les utopies. 6Q parla de partits polítics (reals, els imaginaris ja els vaig posar jo). Ahir vaig veure un adhesiu (d'aquests que costa tant de desenganxar dels fanals, no vaig ser jo qui ho va intentar), d'un partit anomenat Unificació Comunista d'Espanya. Deia "Redistribució de la riquesa, ja". Miro a la web, per sobre, llegeixo paraules soltes, Mao, Marx, Lenin, vendepatrias, oligarquia. Llegeixo també al bloc de 6Q el sobtat suport de Falange Espanyola de les Jons (jons = juntes d'ofensiva nacional sindicalistes: presa ja!!) als acampats. Posen els seus simpatitzants al servei: 14.023 vots en les eleccions del 2008. També vaig visitar la web de Falange, la curiositat va matar el gat, però jo vaig sortir viu, vaig saltar davant d'aquesta profusió de banderes espanyoles i el seu reiterat ús del terme regions. A alguns els hauríem de recordar l'any en què estem.

I estava molt cansat avui per apropar-me a les acampades. Potser el dimecres

Ahir al Camp Nou, envoltat per tot arreu d'infància i joventut, reals o fingides, tanta gent hauria d'aclaparar però no, és una fascinació, potser aclaparadora però no. Els triomfs d'un equip com bàlsam reparador per a un munt de gent un pèl deprimida (parlo estrictament en termes mitjans). Pa i circ, però si no hi ha pa, doble de circ. Ahir estàvem en aquesta pista central, i aquestes tres hores, o així, que haurien de ser pesades i incòmodes, van ser ràpides i volàtils. Puc aguantar altres esports (i lamento comunicar-li a Lydia que no m'agrada gens veure tennis, encara que no m'importa practicar-lo), però el futbol, ​​veure-ho, jugar-ho, viure-ho, està per sobre de tot. A fer punyetes l'objectivitat. M'aniran bé uns mesos de descans: això ha estat esgotador.

Game of Thrones: abans de veure el tercer capítol avíso, tot i l'espectacle visual, que si aquestes trames abandonen el sentit lleugerament esotèric del preview de 13 minuts publicat per HBO per centrar-se en traïcions internes i externes entre sagues pugnant pel poder (i els llunyans límits que els humans franquegen per tal d'obtenir-), pot ser que deixi d'interessar-me.

Ebano: com em va passar fins al meu abordatge definitiu a 2666: la sensació d'estar davant d'alguna cosa magna i magnífiac al qual noes  pot prestar aquesta espècie d'atenció distreta pròpia d'autobusos i parcs i sales d'espera. La seva lectura requereix temps per davant i determinada actitud. Com diuen els pesats: "gran".

En un perfil de FB algú penja Gent normal de Manel, versionant a Pulp. Estudis detallats van ser incapaços de saber si sonava un ukelele o una mandolina. Pulp es van reunir, al Primavera Sound, i van dedicar l'original de la cançó, Common people, a l'acampada de Barcelona. Entenc certs plantejaments si la seva presència (ho he llegit, ho he sentit) ens resulta molesta, o no molesta, però pintoresca, i no volem ser pintorescos. Però potser la manera d'aquesta gent d'interrompre la nostra plàcida vida sigui l'única manera que reparem en la seva presència, algú s'ho ha plantejat??. Potser no han trobat una altra millor.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon